Archivo de la etiqueta: català

Visca les autopistes

He estat llegint últimament la darrera discussió sobre la polèmica (per dir-ho d’alguna forma) aixecada de barreres de l’autopista AP-7 el passat dissabte al peatge troncal de Tarragona. La discussió es basa en qui ha de pagar el servei de tots els usuaris que van fer servir l’autopista sense pagar.

Jo crec que la discussió esta mal plantejada, ja que s’ha d’anar a l’arrel de la qüestió, i aquesta arrel es simplement que la concessionària de l’autopista no va donar el servei per la qual te la llicencia d’explotació de la carretera, que es la d’una via de velocitat sense aturades. Per tant com no es va donar aquest servei, ja que com molts recordarem van haver cues de més de 50km deguts als peatges, no s’hauria d’abonar el reclamat peatge per la concessionària ja que el servei no es va donar en les condicions contractades d’explotació.

Ficaré un exemple que he sentit avui a la radio i que segurament quedarà més clar. Si entres a un bar ple de gent per prendre un cafè, i després d’esperar i veure que la cua no avança, decideixes marxar a un altre lloc, a que vosté no paga el cafè?, ja que no li han donat el servei pel qual havies entrat al bar. Doncs amb això es el mateix, no hi ha rapidesa a la via no hi ha d’haver abonament de peatge.

El que veig es que al final els ciutadans ens tocarà tornar a pagar d’una forma o un altre la decisió d’aixecar barreres, i sinó temps al temps.

Diferència de raser

Avui he quedat una mica parat quan he vist que al senador del PNV, Iñaki Anasagasti, la justícia no li dirà res. Pels qui no coneguin la noticia, que seran pocs suposo, va dir aquesta setmana en el seu blog personal, que la família reial era una «pandilla de vagos» i de «impresentables».

Jo no em decalaré monàrquic a aquestes alçades ni tampoc republicà, prefereixo passar d’aquests temes polítics, que la veritat no fan cap bé a ningú, l’únic que vull dir en aquest post, es que si la portada de la setmana passada de “El Jueves”, on recordarem tots, sortien els Prínceps reials en una postura compromesa al llit va merèixer la intervenció dels jutges per donar una caponada als editors d’aquesta publicació, ara no diuen res davant aquestes paraules del polític.

La veritat no ho entenc, em semblen igual de dures o insignificants (tot depèn com es miri), com per merèixer les dues actuacions, la mateixa resposta. Si censurem “El Jueves”, hem de censurar al senador, i si pel contrari no mereix cap resposta les declaracions del polític, tampoc ho deurien de merèixer les dels humoristes.

Està clar que a vegades el humor es suportar menys que les declaracions de uns pseudofilòsofs (em refereixo aquells polítics que van de profetes, que per desgràcia hi ha uns quants) que tindrien de merèixer la mà dura de la divina justícia.

Per sort tenim mostres on es pot fer humor i política sense que passi res, em refereixo a Polònia, on el humor i la política es mesclen, de una forma magistral s’ha de dir, i on les audiències li donen la raó, ja que es la opció més vista a Catalunya cada setmana. Ah, no es pot dir a vegades el mateix amb el Barça, ja que la versió futbolística del Polònia, va ser retirat per les grans pressions del club català. Més humor Laporta and company, que no fa mal!.

Tercera hora de castellà

Tothom recorda que l’any passat l’estat espanyol va treure una normativa obligant a fer una tercera hora en castellà a les escoles catalanes. Doncs després de molts debats i moltes voltes a aquest assumpte, per fi ha sortit el decret de la Generalitat de Catalunya que regula aquest tema.

El decret bàsicament diu que el Govern català dona la potestat a implantar a aquesta tercera hora a les pròpies escoles que hauran d’avaluar segons el lloc i el moment que es viuen, si aquesta hora es destinarà al Castellà o a qualsevol altre llengua.Em sembla una decisió força encertada ja que els polítics donen el poder de decisió als professionals de l’educació, ja que aquestos son els que més sabran valorà si realment es necessari o no en cada col·legi.

Jo crec que aquest decret obra una nova porta a que es pugui seguir aquesta formula en altres aspectes, ja que a vegades la regulació vol ser tant general i tan bona per tots, que sovint es fiquen en llocs complicats sense necessitat, perquè senyors no es el mateix viure a una gran capital que en un poble aïllat dels Pirineus, i per tant els polítics han de saber valorar els fets diferencials de cada lloc.

Espero ara només que els professors i directors dels centres educatius sàpiguen escollir si faran una tercera hora en castellà o en un altre llengua en funció única i exclusivament en criteris pedagògics, i no en possibles pressions externes.

Derrota vergonyosa

Avui al despertar, com cada dia escolto la radio per començar la jornada amb les noticies rellevants, i resulta que m’assabento de que ahir el Barça va fer el ridícul davant el Getafe. Jo que no havia prestat massa interès pel partit donant per cantat que el Barça passaria a la final de la copa, me n’adono que aquest equip es capaç del millor (l’any passat) i de lo pitjor (aquesta temporada).

La veritat es que el 4 a 0 d’ahir dona més raons als que creuen que s’ha de fer una gran neteja a final de temporada, jo era bastant escèptic a prendre mesures dràstiques, però es que la veritat després d’haver llençat la Supercopa d’Europa, 3 a 0 davant el Sevilla; Mundialet de Clubs, ridícul a la final amb el Gremio, qui es el Gremio? em continuo repetint per guanyar aquell partit; eliminació de la Copa d’Europa a vuitens, davant un estudiós del futbol com es Rafa Benitez, i espectacle lamentable a la Copa del Rei, davant un Getafe que semblava la Brasil de Pelé o més aviat dir, contra un Barça que semblava l’equip del meu barri, amb tots els respectes al barri; ja no trobo raons per continuar creient en aquesta plantilla.

Ja no tinc més raons per mantenir un discurs positiu, ni justificacions que puguin mantenir un vestidor tant caòtic com el del Barça, on els jugadors es permeten el luxe d’anar de festa en festa, on entrenar sigui una cosa secundaria davant els anuncis, on qualsevol pugui criticar a un company o fins i tot al mateix cap del vestidor, el Sr. Ridjkard. I per damunt de tot això, em trobo un responsable tècnic, el Sr. Beguiristain, que ves a saber on estar o el que el passa pel seu cap.

Per favor ja que ningú sembla que agafi responsabilitats en aquest assumpte, demano que al menys la directiva faci alguna cosa, entre les quals reclamo: canvi en el secretariat tècnic, renovació a fons de la plantilla, entre les quals incloc el canvi de més d’una vaca sagrada i sobretot noves figures que puguin il·lusionar a l’aficionat culé.

Ja esta bé de fotre’ns el pèl, volem solucions ja, i no només discursos inútils.

Política i viatges

Avui tocaria segurament parlar sobre les eleccions a França ja que ha estat un dels temes mes televisats d’aquest darrer cap de setmana, però es que la veritat fa molta peresa fer un comentari de política i més si es sobre un país que realment no estic a la última, i l’únic que m’interessa de França en aquests moments es Paris, la qual espero visitar aviat.

Si he d’escollir entre política i viatges, no hi ha color, em quedo amb el segon tema. M’interessa les animalades que fa el Bush?, doncs la veritat no massa, en canvi si que estic interessat en viatjar al país de l’oncle Sam, la màfia italiana esta de moda? ni idea, però si espero visitar Roma, Florència, …, algun dia. Putin es un dictador demòcrata?, potser, però això no m’hauria d’impedir visitar Moscou, no es de les meves predileccions immediates però en un futur no estaria malament.

I no m’agradaria acabar sense mencionar la gran Cuba, encara que Castro cau malament a mig món, perquè no passejar per La Habana i veure realment una altre forma de vida.

Així que senyors deixeu-vos de política i viatgeu, ah i sobretot no us agafeu els viatges com si fos l’últim, sinó es veu alguna cosa, ja es tornarà.

El dia de la Rosa i el Llibre

rosa i llibre 

Avui es dia de Sant Jordi, patró de Catalunya, i que curiosament no es festa laboral però si que es festa de la cultura, on els carrers s’omplen de paradetes dels dos gran protagonistes del dia: la Rosa i el Llibre.

Moltes vegades quan arriba el 23 d’abril, recordo els meus anys de primària on realment la tradició es vivia com una gran festa de l’any. Aquell dia s’aturaven les classes per activitats culturals, i la més esperada era quan es feien dibuixos i auques de la faula de Sant Jordi, aquella on un cavaller alliberava a una jove princesa en perill de un ferotge drac, que després de ser vençut, la seva sang tacava una Rosa blanca i apareixia el símbol d’aquests dies: la Rosa vermella. No cal dir que aquesta història es molt clàssica en la mitologia medieval però no per això deixar de tenir el seu encant, i sobretot quan un es un xiquet.

Avui en dia, aquest dia m’agrada gaudir-ho passejant per la meva ciutat veient les paradetes de llibres i com no buscant i mirant fins que al final no se si pel cansament o perquè al final he vist un llibre que m’atreu, acabo fent la compra pertinent, i com no, avui no serà l’excepció.

Esperant que tots els nois regalin una rosa a les seves enamorades i aquestos es vegin recompensats per un llibre, us desitjo un feliç Sant Jordi a tots.