Archivo de la etiqueta: música

La vida és bonica però complicada… amb il·lusió

I avui torna a ser dissabte,
t’obriran la porta («hola, com va?»),
et faràs la forta («t’has aprimat»),
el menut pregunta per què encara no hi ha pare.

Els Pets – La vida és bonica (però complicada)

Suposo que molts de vosaltres haureu vist, i sinó l’heu vist us sonarà, la pel·lícula Forrest Gump, i en concret l’escena on es veu el protagonista assegut en un banc i dient allò tant famós de, “la vida és com una capsa de bombons, mai saps el que et podràs trobar”, a que us sona oi.

Hi ha altre gent que diu que la vida és com un teatre, que no saps si avui tocarà una funció còmica o més aviat representaran una tragèdia. Jo sóc dels que pensen que la vida és com una muntanya russa, plena de pujades i baixades, o el que és el mateix d’il·lusions i desil·lusions.

Doncs si, en aquesta vida vas tenint coses que et fan molta il·lusió i que les vius amb la màxima intensitat que pots, i que voldries que mai s’acabessin, i coses que et deixen l’anima a l’alçada de les sabates, es a dir et desil·lusionen.

Això d’aquestes pujades i baixades de la vida les podríem transportar a molts aspectes, fins i tot a les relacions humanes. Gent que més aviat et provoca indiferència, i de sobte un petit gest, i ja tenim encesa la bombeta de la il·lusió. I fins i tot al reves, persones que et provoquen un somriure dia darrera dia, i ves a saber perquè, arriba un moment, i la desil·lusió s’apodera del teu cos.

A vegades el pas de la il·lusió a la desil·lusió succeïx contínuament amb una mateixa persona, que si fred que si calent, i que si ara un altre cop fred, i fins i tot pot passar de forma cíclica molts cops al dia. Podríeu dir, el que passa és que tu ets bidireccional i no t’aclareixes amb les coses, potser si, ves a saber. Ja diuen que els escorpins podem passar del negre al blanc de forma ràpida, i que per nosaltres el gris no existeix, i que podem donar tot per alguna persona, però si ens fan alguna cosa, girem la truita ràpidament sense masses explicacions, no, si al final tindran raó els que creuen amb l’horòscop!

Potser és que ahir va ser el meu aniversari i m’ha fet pensar en totes aquestes coses, o potser no, la qüestió és que sigui dolent el bombó que hem escollit mirant una obra tràgica al teatre, m’agrada pensar que mentre baixo aquest tros de muntanya russa, la pròxima pujada em pot esperar al creuar la corba.

Com dirien Els Pets en una de les seves millors cançons, La vida és bonica però complicada, així que catalans, catalanes, i gent que ha agafat el primer encostipat de l’any, viviu la vida amb ganes, però sobretot com diria el president Mas, amb il·lusió.

T’estimo molt (maite zaitut)

Hi han moltes cançons del grup Lax ‘N’ Busto que m’encanten, Ara, La meva Terra és el mar, Miami Beach, … però se’ns dubte si hi ha una que em té totalment enamorat, i mai més ben dit, és la cançó T’estimo molt (maite zaitut).

La primera vegada que vaig llegir el títol, pensava que era una dedicatòria a alguna noia que es deia Maite, doncs no, resulta que la frase Maite zaitut és com es diu l’expressió T’estimo molt en eusquera.

Primer vaig dubtar com és que ara els hi dona per cantar en aquest idioma, i investigant una mica vaig a arribar a deduir que aquesta cançó que tan m’agrada, era una adaptació d’un tema infantil basc, més concretament del grup Pirritx eta Porrotx, una mena de cantants-pallassos que entretenen als nens. Els Lax ‘N’ Busto el que van fer va ser adaptar aquesta peculiar cançó infantil al català, i passar-la per la mescladora del rock and roll, quedant sota el meu peculiar gust, un bon tema festiu i d’alegria.

Però investigant més vaig a arribar a una versió de la cançó encara més curiosa, i es que abans de fer l’adaptació, els Lax ‘N’ Busto van cantar aquest tema amb els mateixos Pirritx eta Porrotx, cantant la cançó a mitges, els bascs canten trossos en català, mentre els catalans canten part en eusquera, quedant encara una cançó més divertida, un altre cop sota el meu punt de vista.

Així que us deixo amb aquesta versió peculiar de T’estimo molt (maite zaitut), i a gaudir de la revetlla de Sant Joan.

De colors són els meus somnis,
tot i que ja m’he llevat,
i la son no ve a veurem,
quan la lluna s’ha aixecat,
salto i salto sobre els núvols,
sembla que pugi volar,
el meu cor fa pampallugues,
i no deixa de ballar.

Quan posem els peus enlaire,
quan posem el cap per vall,
quan et crido a la muntanya,
un eco va contestant,
quan et faig amb margarides,
una polsera de colors,
vull mirar-te als ulls i dir-te,
que el que sento es això:

T’estimo molt,
jo a tu t’estimo molt,
si estàs amb mi desapareix tot el que es trist,
voldria nits amb pintes de colors,
fins a la lluna he tornat t’estimo jo!

Els meus ulls son com bombetes,
Els meus llavis riuen fort,
No puc amagar el que sento,
Quan em mires tan d’aprop,
Ara ja no se que em passa,
El cos m’està tremolant,
El meu cor fa pampallugues,
I no deixa de ballar.

Quan s’uneixen els colors,
Per fer l’arc de Sant Martí,
Quan escrius amb el teu dit,
El meu nom en el mirall,
Diguem un “calla la radio”,
I escolto aquesta cançó,
Vull mirar-te als ulls i dir-te,
Que el que sento es això:

T’estimo molt,
jo a tu t’estimo molt,
si estàs amb mi desapareix tot el que es trist,
voldria nits amb pintes de colors,
fins a la lluna he tornat t’estimo jo!

Maite zaitut,
Maite, maite zaitut
si estàs amb mi desapareix tot el que es trist,
voldria nits amb pintes de colors,
fins a la lluna he tornat t’estimo jo!

T’estimo molt,
jo a tu t’estimo molt,
si estàs amb mi desapareix tot el que es trist,
voldria nits amb pintes de colors,
fins a la lluna he tornat t’estimo jo!
fins a la lluna he tornat t’estimo jo!
fins a la lluna he tornat…t’estimo jo!
Maite zaitut…

Tornen els Sopa de Cabra

Avui ha saltat la noticia que es venia rumorejant els darrers dies, el grup de rock Sopa de Cabra, després que s’acomiades dels escenaris al 2001, ha decidit tornar per un únic concert. Avui 2 de març de 2011, vaticino al més pur estil Mag Félix, em sembla que sentirem més noticies com aquestes en els pròxims anys, però això son figues d’un altre paner.

Jo amb això dels retrobaments, records de vells temps, o com ho vulgueu dir, no estic massa a favor. No sé, sóc de l’opinió que si es anuncies un Adéu definitiu, paraula que no m’ha agradat mai i que intento utilitzar-la el menys possible amb la meva dialèctica tant oral com escrita, s’ha de ser coherent i portar-la fins al final. M’agrada més dir un punt i apart, i no tanca mai les portes, perquè la vida dona moltes voltes i fe repensar idees, com sembla que han fet els Sopa, tot i que han dit i redit que no es una tornada, simplement un únic concert, ja veurem.

Però he de reconèixer que tot i que la idea no em faci massa el pes, estic en part content. Els Sopa de Cabra sempre ha estat un dels meus grups preferits, per no dir, que sobre la meva humil opinió, es el millor grup de rock que ha fet aquest país, amb permís dels Sangtraït, molt més guitarrers i de Els Pets, més melòdics i festius. No voldria oblidar-me de l’altre gran grup català de finals dels 80 i principis dels 90, els Sau, però no diria precisament que feien rock, més aviat pop. Justament els Sopa tornen el dia que farà 20 anys del mític concert del Palau Sant Jordi d’aquests 4 grups, coincidència ben buscada.

Per casa de mons pares encara deguen córrer els discs en vinil, si si com va dir en Pep Sala a la tele fa poc, hi havia una època on els discos eren grans i es compraven, dels treballs dels Sopa, La Roda, Ben endins, i Girona 83-87: somnis de carrer, i fins i tot el cassete de l’únic treball del grup gironí en castellà, Mundo Infierno.

Mentre decideixo si vaig al concert, em posaré a escoltar la seva música, això si amb format digital, coses de la tecnologia moderna.

Sopa de Cabra a la Viquipèdia, Web oficial del grup, Facebook i Twitter.
Noticia de la tornada de Sopa de Cabra a enderrock.cat.

El P2P, el canon i la demagògia

L’altre dia estava escoltant l’espai El Matí 2.0, que condueix el Genis Roca, dins el programa els Matins de Catalunya ràdio, quan va tractar sobre uns dels temes més problemàtics de la xarxa, el concepte PeerToPeer, o més conegut col·loquialment com el P2P. Pels que desconeixen aquest concepte, que suposo que sereu pocs, es tracta de l’intercanvi dels arxius entre dos ordinadors mitjançant un software, vaja els famosos eMule i BitTorrent entre molts altres.

Molts de vosaltres segurament tindreu la vostra pròpia opinió de si aquestos programes, o el concepte P2P es legal o no, i tampoc es la meva intenció fer canvia d’opinió a ningú, jo únicament diré dos idees que va dir en Genís Roca, i crec que son molt encertades. Aquestes idees, l’expert les va dir mitjançant comparatives.

La primera afirmació. Escriure en un diari es legal, injuria en un diari es il·legal, no per aquesta raó s’han de tancar tots els diaris. Aquesta reflexió d’en Genís crec que es la base de tota problemàtica, per molt que no agradi a moltes persones, els programes P2P son legals (i això ho han reflectit els jutges en varies sentencies), però no es pas legal fer un ús comercial o fraudulent dels arxius que intercanviem amb la gent de la xarxa. Com sempre la llei en això va anys endarrerida, i el buit legal es immens en l’actualitat.

La segona afirmació va referent al famós canon que l’SGAE va fer implantar en aquest país per la compra de dispositius que puguin emmagatzemar informació. Tal com diu l’associació, aquest canon es preventiu, es a dir s’aplica no sigui cas que facis un ús indegut d’alguna informació i/o arxiu que pugui contenir drets d’autor. Aquí ve la reflexió d’en Genis Roca. Això es com si quan complissis 18 anys, se’t posi un parell de mesos a la presó, no sigui cas que quan et facis més gran, cometis algun delicte, i d’aquesta forma ja tens part de la condemna complerta. Com ell mateix va dir, i reconèixer, aquesta afirmació es una mica demagoga, però no es pas demagògia per part de la SGAE, suposar que qualsevol cosa que compri jo en una tenda d’informàtica, en faré un ús fraudulent.

Cadascú que en tregui les conclusions que cregui més oportunes, jo simplement volia remarcar aquestes dos consideracions d’un dels experts de Catalunya, i que em van fer reflexionar sobre tot aquest núvol que envolta al P2P. Jo únicament diré que aquest debat aviat s’acabarà, ja que la descàrrega de fitxers als nostres ordinadors té els dies comptats, ja que darrerament s’està imposant la metodologia online, spotify, Apple Music, …

Al olvido (Elefantes)

‘Elefantes’ es un grupo que he descubierto relativamente hace poco tiempo, curiosamente después de que el grupo barcelonés se disolviera. Como siempre, me entero demasiado tarde de las cosas. Algún día debería hacer un post sobre el tema, ¿porque siempre voy tarde en todo en esta vida?.

Pues este grupo lo descubrí, o mejor dicho me lo descubrió una amiga, cuando me puso el CD en acústico del grupo, en la radio del coche, mientras íbamos por la carretera T-331. Para quien desconozca esta carretera, y le haga pereza buscar en un mapa, la T-331 es la carretera que une Santa Bárbara con Tortosa (Tarragona). Puso el CD en la radio, y nada más empezar a sonar la primera canción (‘Hoy me he vuelto a equivocar’), se puso a cantar la canción a dúo con Shuarma (cantante de ‘Elefantes’). Respecto a esta situación, solo diré una cosa, encuentro muy sexy que una chica canté mientras conduce como si estuviera sola en el vehículo, mira cada uno le da por alguna cosa, y a mi me da por esa tontería.

Nada más llegar a casa, adquirí el CD en cuestión, y he de decir que desde entonces, me proclame un fanático incondicional de los ‘Elefantes’. Seguidamente empezaría a investigar sobre el grupo, y conseguí el disco doble, ‘Gracias’. Con este disco, el grupo se despedía de sus seguidores. El primer disco es un recopilatorio de sus grandes éxitos en el que incluyen una canción inédita ‘Música en 1000 direcciones’ , y el segundo, es el directo de despedida que realizaron en la sala Razzmatazz (Barcelona) en el año 2006, y que daba como finalizada la exitosa carrera de los ‘Elefantes’, y que algún domingo por la tarde me pongo en formato DVD.

Ya desde el CD en acústico (el que me dio pie a conocerlos), hay dos canciones que me vuelven loco, y que seguía manteniendo tal impresión después de escucharlas en el directo de ‘Gracias’. Estas dos canciones son ‘Hoy me he vuelto a equivocar’ y ‘Cuéntame’. Con la de chorradas que hay en la red, y las pocas versiones que hay de estas dos joyas musicales en Youtube. Tanto las dos canciones anteriores, como el resto de la discografía es para escucharla detenidamente, ya que hablan de cosas muy cotidianas, y que seguramente a todo el mundo le han sucedido a alguna vez, ya que reflejan algún sentimiento o situación que tiene que ver con la vida de los seres humanos. Pero si hay una canción que me ha llegado a emocionar, y que no pararía de escucharla del grupo ‘Elefantes’ es ‘Al olvido’. Me encanta su inicio en el que dice ‘Hace tiempo que me cuesta hablar, como un miedo a no saber estar, donde los demás me piden que esté, miedo no se bien a qué…’, creo que es uno de los mejores inicios que he escuchado durante los últimos años en las canciones españolas. Y así podría seguir con el resto de la letra.

Ya no me enrollo más, os dejo con el vídeo, y al final la letra para que podáis seguir mejor la canción.

Al Olvido (Elefantes)

Hace tiempo que me cuesta hablar,
como un miedo a no saber estar
donde los demás me piden que esté,
miedo no se bien a qué…

Y cada día creo un poco más
que la edad nos va haciendo callar,
ya no digo tonterías por decir,
me asusta lo que creen de mí…

Al olvido,
todo cuanto he aprendido,
si ha de hacerme tanto daño
lo que guardo en el cajón,
yo se lo regalo al olvido,
todos y cada momento
que hasta hoy llevaba dentro
no los quiero junto a mí,
se los regalo al olvido.

Creía que hacerse mayor
te otorgaba algo más de control,
por lo menos mi caso no es así,
hay cosas que aun no sé decir.
Y me confunde la gente al pasar.
Pánico a encontrarme a alguien
y tenerme que parar a saludar.
No se me ocurre qué decir.

Al olvido,
todo cuanto he aprendido,
si ha de hacerme tanto daño
lo que guardo en el cajón,
yo se lo regalo al olvido,
todos y cada momento
que hasta hoy llevaba dentro
no los quiero junto a mí…
Voy a dejarlos aquí
mientras salgo a pasear,
alguien se los llevará
y así quizás al volver
puede ser que ya no estén aquí…
Y me iré solo por el callejón
escondiéndome de los demás.
Quizás nadie me vea correr…

Todo lo que quiero por Navidad

Con este post os quiero desear un buen día (que en muchos casos será muy especial) a todos los visitantes de mi blog. Ya se que no sois muchos (lo digo por las estadísticas) pero como suelo decir muchas veces, más vale pocos y buenos, que muchos y malos.

He de decir que no sabía si poner un pequeño texto como en la mayoría de sitios para la felicitación, ya sabéis diciendo que sea un día especial para todos, que si bla bla, y demás cosas, cuando he pensado, si normalmente intento ser un poco diferente, porque no serlo hoy. Seguramente la cerveza que tengo entre las manos ahora en casa, ha influido en no decir las famosas palabras que empiezan por F la primera y por N la segunda, todavía.

Por lo que he decidido no escribir nada de mi propia cosecha, al igual que hice el año pasado, que felicite estas fiestas con una canción, hoy a la música le he añadido otro de mis hobbies, las películas. No tranquilos, no pondré ningún trozo de musical, eso sería torturaros demasiado, prefiero poneros la canción All I want for Xmas (Todo lo que quiero por Navidad), la canción de Mariah Carey en la versión cinematográfica de uno de mis films favoritos, Love Actually.

Ya hice un post dedicado a esta película hace unos meses, así que he decidido terminar mi post navideño de la forma que empecé aquel post (El amor esta en todas partes), porque así como en los restantes 364 días podemos criticar, renegar de los familiares y amigos, al menos por un día seamos un poco hipócritas y deseemos amor para todos nuestros alegados, porque al fin y al cabo es Todo lo que quiero por Navidad. Bueno venga va, sucumbiré a lo que hace la mayoría de la gente, Feliz Navidad!.

«Siempre que me siento pesimista por cómo está el mundo pienso en la puerta de llegadas del aeropuerto de Heathrow. La opinión general da a entender que vivimos en un mundo de odio y egoísmo, pero yo no lo entiendo así. A mí me parece que el amor está en todas partes. A menudo no es especialmente decoroso ni tiene interés periodístico, pero siempre está ahí. Padres e hijos, madres e hijas, maridos y esposas, novios, novias, viejos amigos… Cuando los aviones se estrellaron contra las Torres Gemelas que yo sepa ninguna de las llamadas telefónicas de los que estaban a bordo fue de odio y venganza; todas fueron mensajes de amor. Si lo buscáis, tengo la extraña sensación de que descubriréis que el amor en realidad está en todas partes.»


http://www.youtube.com/watch?v=XVSmT4nNEkQ