Archivo de la etiqueta: rock

Més enllà de les estrelles

Més enllà de les estrelles El darrer llibre que he llegit, ha estat el primer i de moment únic llibre del cantant Gerard Quintana. Sota el nom “Més enllà de les estrelles”, en Gerard ens narra la historia del que va ser un dels esdeveniments musicals més importants de Catalunya dels darrers anys, la tornada damunt de l’escenari d’un dels grups més importants de la dècada dels 80 i 90 en el panorama musical català, Sopa de Cabra. En aquest llibre ens va narrant, en primera persona, tot el que va viure durant aquell més caòtic de setembre de 2011, mesclant la narració amb experiències i records de quan la banda encara estava en actiu.

Potser no diria que el text sigui el més destacable del llibre, jo em quedaria amb la fotografia, impressionants captures de David Julià i Marquet que ens mostren la intensitat en que es van viure aquells concerts de Barcelona, Tarragona, Palma i Girona.

Ja us vaig parlar dels Sopa quan van enunciar la petita gira, jo vaig poder assistir a dos concerts d’ells (Primer concert a Barcelona i Concert a Tarragona), és per això que quan va sortir aquest llibre, coneixedors de la meva simpatia per aquest grup musical, me’l van regalar.

Es molt amè de llegir, 200 pàgines plenes de fotografies que en pocs dies pots llegir sense masses complicacions, i que ja queda guardat en la meva llibreria personal, per si algun dia el vull tornar a recuperar, especialment la seva part d’imatges. No, en cap d’elles surto jo entre el públic, ja hagués estat massa coincidència, no?

Bona nit malparits!, segona part

Ahir vaig tornar a assistir a un concert de Sopa de Cabra dins la minigira que estan fent en aquest 2011. Direu, si que ets fan, si m’agraden, però el fet de que assistís a aquest segon concert ha estat una mica per les circumstàncies.

Quan va sortir la noticia de la seva retrobada per un únic concert a Barcelona, jo vaig córrer per comprar entrades pel concert. Després quan van ampliar els concerts i vaig assabentar-me que venien a Tarragona, a la TAP (Tarraco Arena Plaça), vaig comprar una entrada amb l’esperança de vendre les de Barcelona. Al final no les vaig vendre així que vaig assistir, i tal com vaig escriure fa poques setmanes, per sort no les vaig vendre, perquè va ser un concert brutal.

Francesc Perez

Assistit a Barcelona, vaig pensar de vendre la de Tarragona, però com no vaig trobar cap comprador, vaig decidir tornar a assistir, total ja havia fet el gasto. La veritat és que va ser un concert novament espectacular. En aquest concert van seguir la mateixa pauta que en l’anterior concert que vaig assistir, això si canviant alguna cançó per alguna altre. Llàstima no va sonar “No hi ha camí”, cançó que vaig destacar en l’anterior entrada, però en canvi van tocar “L’estació de França”, del genial disc Ben Endins.

Va estar molt bé, la banda entregada al públic i a la inversa. Potser una de les coses que vaig trobar una mica fora de lloc, va ser l’elevat so i llum de la posada en escena. Suposo que l’havien dissenyat pel Palau Sant Jordi i al exportar-ho a la Tarraco Arena Plaça, de dimensions més reduïdes, potser hagués estat millor baixar una mica la carrega energètica. Prova d’això, és la següent imatge, on es pot veure que l’escenari en alguns moments il·luminava l’antiga Plaça de Braus de Tarragona.

PD: No sé vosaltres, però a mi em dóna que aquests 7 concerts posen fi al 2011 del grup gironí, però no seran els darrers de la història de la banda, temps al temps.

Bona nit malparits!

Passat l’agost es hora de tornar a bloggejar, i que millor que fer-ho amb l’experiència viscuda ahir a la nit. Segurament amb el títol d’aquest post ja ho he dit tot, i es que ahir vaig poder assistir al concert de Sopa de Cabra al Palau Sant Jordi, 10 anys després de que la formació decidís baixar dels escenaris.

Molt s’ha parlat d’aquesta minigira que els portarà per Barcelona, Palma, Tarragona i Girona, fins i tot jo vaig dedicar-hi una entrada quan va saltar la noticia, així que no em posaré a fer una crítica del concert, simplement volia plasmar en paraules, algunes de les sensacions que vaig tenir, i que van fer segurament que el concert d’ahir fos el millor concert que he assistit en la meva vida. Potser no va ser perfecte des del punt de vista del so, però l’emoció, l’ambient i tot el que va passar-hi, el va fer únic, almenys per a mi.

Sopa de Cabra al Palau Sant Jordi

El repertori va ser molt ampli, i van tocar cançons de tota la seva carrera i he de dir que totes les cançons me les coneixia de memòria, tot i fer anys que moltes no les havia tornat a escoltar. Una de les coses que em van sorprendre i agradar més, és que comencessin amb el ‘Boig de la ciutat’, però no la versió ensucrada que feien els darrers moments, sinó en la versió rockera que apareix en el primer disc del grup gironí, i que personalment la trobava a faltar. D’aquest primer disc també van tocar ‘No hi ha camí’una balada reggae que a mi sempre m’ha encantat. Una altra sorpresa per a mi, va ser que toquessin ‘la Balada de Dicky Deeming’, cançó que pertanyia al disc La Roda, el disc amb els que vaig descobrir els Sopa per allà a finals dels 80 i que encara conservo en vinil per casa. D’aquest disc, junt amb el Ben Endins,van tocar una gran part de cançons, i es que la majoria d’elles han estat la banda sonora d’una generació com la meva.

Però no tot va ser música, van haver moltes referencies a la seva anterior etapa, també el mític concert de fa 20 anys que va reunir en el mateix escenari als quatre grups de l’anomenat en aquell moment el boom del rock català, i fins i tot van tocar Guerra actualitzant els discurs mític que apareix al disc Ben endins del Gerard Quintana, el qual va reconèixer que li havia portat més d’un problema en la seva època. Però sens dubte el que em va sorprendre més, va ser el toc polític que va agafar el concert. Els Sopa de cabra que sempre s’havien desmarcat d’aquests temes, que sempre havien dit que ells només feien música, i que no volien saber d’altres coses, ahir al menys el Gerard, qui l’ha vist i qui el veu ara, va deixar molt clara la seva postura actual. Una de les frases que va dir, i segurament les haureu sentit en algunes noticies, va ser la següent expressió: ‘Fa vint anys érem en aquest mateix escenari amb els Pets, Sau i Sangtraït. Nosaltres aleshores no ho teníem tan clar, això que dieu, i crèiem que havíem de lluitar per un món lliure. Però ara que el món és més global que mai, sempre s’és a temps de rectificar, sabem que només hi ha un camí per a ser nosaltres’. Fins i tot en la presentació de ‘Sota una estrella’ va recordar que quan la van fer, molts van relacionar la cançó amb l’estelada i el grup sempre ho havia negat, doncs ahir va dir: ‘Alguns relacionen aquesta cançó amb l’estelada, el públic, sempre és més intel·ligent que nosaltres’.

Però sens dubte un dels moments més emotius, va ser el record al membre desaparegut, el Ninyin, on van cantar ‘Seguirem somiant’, cançó que li van dedicar molt especialment.

PD: No vau veure al Cuco molt eufòric?, com si necessites el concert més que ningú dels altres, fins i tot el Gerard li va dedicar una cançó i tot, suposo que són coses personals que el rock fa treure fora.

PD2: Ara tocarà comprar el DVD del concert, no?

T’estimo molt (maite zaitut)

Hi han moltes cançons del grup Lax ‘N’ Busto que m’encanten, Ara, La meva Terra és el mar, Miami Beach, … però se’ns dubte si hi ha una que em té totalment enamorat, i mai més ben dit, és la cançó T’estimo molt (maite zaitut).

La primera vegada que vaig llegir el títol, pensava que era una dedicatòria a alguna noia que es deia Maite, doncs no, resulta que la frase Maite zaitut és com es diu l’expressió T’estimo molt en eusquera.

Primer vaig dubtar com és que ara els hi dona per cantar en aquest idioma, i investigant una mica vaig a arribar a deduir que aquesta cançó que tan m’agrada, era una adaptació d’un tema infantil basc, més concretament del grup Pirritx eta Porrotx, una mena de cantants-pallassos que entretenen als nens. Els Lax ‘N’ Busto el que van fer va ser adaptar aquesta peculiar cançó infantil al català, i passar-la per la mescladora del rock and roll, quedant sota el meu peculiar gust, un bon tema festiu i d’alegria.

Però investigant més vaig a arribar a una versió de la cançó encara més curiosa, i es que abans de fer l’adaptació, els Lax ‘N’ Busto van cantar aquest tema amb els mateixos Pirritx eta Porrotx, cantant la cançó a mitges, els bascs canten trossos en català, mentre els catalans canten part en eusquera, quedant encara una cançó més divertida, un altre cop sota el meu punt de vista.

Així que us deixo amb aquesta versió peculiar de T’estimo molt (maite zaitut), i a gaudir de la revetlla de Sant Joan.

De colors són els meus somnis,
tot i que ja m’he llevat,
i la son no ve a veurem,
quan la lluna s’ha aixecat,
salto i salto sobre els núvols,
sembla que pugi volar,
el meu cor fa pampallugues,
i no deixa de ballar.

Quan posem els peus enlaire,
quan posem el cap per vall,
quan et crido a la muntanya,
un eco va contestant,
quan et faig amb margarides,
una polsera de colors,
vull mirar-te als ulls i dir-te,
que el que sento es això:

T’estimo molt,
jo a tu t’estimo molt,
si estàs amb mi desapareix tot el que es trist,
voldria nits amb pintes de colors,
fins a la lluna he tornat t’estimo jo!

Els meus ulls son com bombetes,
Els meus llavis riuen fort,
No puc amagar el que sento,
Quan em mires tan d’aprop,
Ara ja no se que em passa,
El cos m’està tremolant,
El meu cor fa pampallugues,
I no deixa de ballar.

Quan s’uneixen els colors,
Per fer l’arc de Sant Martí,
Quan escrius amb el teu dit,
El meu nom en el mirall,
Diguem un “calla la radio”,
I escolto aquesta cançó,
Vull mirar-te als ulls i dir-te,
Que el que sento es això:

T’estimo molt,
jo a tu t’estimo molt,
si estàs amb mi desapareix tot el que es trist,
voldria nits amb pintes de colors,
fins a la lluna he tornat t’estimo jo!

Maite zaitut,
Maite, maite zaitut
si estàs amb mi desapareix tot el que es trist,
voldria nits amb pintes de colors,
fins a la lluna he tornat t’estimo jo!

T’estimo molt,
jo a tu t’estimo molt,
si estàs amb mi desapareix tot el que es trist,
voldria nits amb pintes de colors,
fins a la lluna he tornat t’estimo jo!
fins a la lluna he tornat t’estimo jo!
fins a la lluna he tornat…t’estimo jo!
Maite zaitut…

Tornen els Sopa de Cabra

Avui ha saltat la noticia que es venia rumorejant els darrers dies, el grup de rock Sopa de Cabra, després que s’acomiades dels escenaris al 2001, ha decidit tornar per un únic concert. Avui 2 de març de 2011, vaticino al més pur estil Mag Félix, em sembla que sentirem més noticies com aquestes en els pròxims anys, però això son figues d’un altre paner.

Jo amb això dels retrobaments, records de vells temps, o com ho vulgueu dir, no estic massa a favor. No sé, sóc de l’opinió que si es anuncies un Adéu definitiu, paraula que no m’ha agradat mai i que intento utilitzar-la el menys possible amb la meva dialèctica tant oral com escrita, s’ha de ser coherent i portar-la fins al final. M’agrada més dir un punt i apart, i no tanca mai les portes, perquè la vida dona moltes voltes i fe repensar idees, com sembla que han fet els Sopa, tot i que han dit i redit que no es una tornada, simplement un únic concert, ja veurem.

Però he de reconèixer que tot i que la idea no em faci massa el pes, estic en part content. Els Sopa de Cabra sempre ha estat un dels meus grups preferits, per no dir, que sobre la meva humil opinió, es el millor grup de rock que ha fet aquest país, amb permís dels Sangtraït, molt més guitarrers i de Els Pets, més melòdics i festius. No voldria oblidar-me de l’altre gran grup català de finals dels 80 i principis dels 90, els Sau, però no diria precisament que feien rock, més aviat pop. Justament els Sopa tornen el dia que farà 20 anys del mític concert del Palau Sant Jordi d’aquests 4 grups, coincidència ben buscada.

Per casa de mons pares encara deguen córrer els discs en vinil, si si com va dir en Pep Sala a la tele fa poc, hi havia una època on els discos eren grans i es compraven, dels treballs dels Sopa, La Roda, Ben endins, i Girona 83-87: somnis de carrer, i fins i tot el cassete de l’únic treball del grup gironí en castellà, Mundo Infierno.

Mentre decideixo si vaig al concert, em posaré a escoltar la seva música, això si amb format digital, coses de la tecnologia moderna.

Sopa de Cabra a la Viquipèdia, Web oficial del grup, Facebook i Twitter.
Noticia de la tornada de Sopa de Cabra a enderrock.cat.