Archivo de la etiqueta: català

Blog

Projecte 52 fotos, 52 setmanes: Països Catalans

Dejar un comentario

Avui us presento un petit projecte que dure a terme durant el 2011, i es el que col·loquialment a la xarxa es coneix com 52 fotos, 52 setmanes. Us deixo un enllaç perquè vegeu en que consisteix això, però per fer-ho fàcil diré que consisteix en realitzar una fotografia setmanal durant les 52 setmanes que dura l’any. Un altre tipus de projectes, es el denominat 365, que com podeu preveuré consisteix en realitzar una fotografia cada dia de l’any, però el vaig descartar perquè representava massa feina.

Una vegada escollit el projecte, tenia d’agafar el tema sobre el que volia parlar. Primer vaig pensar en fer una foto de la catedral de cada província espanyola, 50 províncies més 2 ciutats autònomes, Ceuta i Melilla, complien perfectament el nombre, però visitar tota la península durant un any era massa complicat i massa costós per dur a terme, i per tant el vaig descartar. Després vaig pensar en fotografiar tot el litoral mediterrani de la península, des de Portbou a l’estret de Gibraltar, però també el vaig descartar, perquè visitar Andalusia varis cops a l’any tampoc no era massa factible, i no tindria gràcia fer una única visita i retratar 8 o 10 llocs de cop.

Així que he optat per una cosa molt més propera i que crec que podré dur a terme, i aquest consisteix en realitzar 52 fotos dels Països Catalans. Amb aquest projecte no pretenc fer cap reivindicació política, ni molt menys, sinó simplement ajuntar en un únic espai, tots aquells llocs on tenen la particularitat de compartir una llengua, amb les seves diferents formes dialectals, que donen riquesa a la pròpia llengua. Segons la wikipedia aquest concepte consisteix en:

Els Països Catalans, o Països de Llengua Catalana, són els territoris en els quals la llengua autòctona és el català , o bé els territoris que formen part d’unitats geohistòriques de predomini català. En termes generals, els Països Catalans abasten la zona oriental de la Península Ibèrica , entre els Pirineus , fins a l’estany de Salses i la serra de les Corberes , al nord, i el riu Segura al sud, més l’arxipèlag de les Balears (que inclou el de les Pitiüses ) i illes adjacents (com Cabrera , les illes Columbretes i la de Tabarca ), la Franja de Ponent (a l’est de l’Aragó ), la comarca del Carxe (a la Comunitat Autònoma de la Regió de Múrcia ) i la ciutat de l’Alguer (illa de Sardenya, Itàlia).

Com es pot veure aquest projecte té dos punts problemàtics, es a dir un lloc que no podré accedir en cotxe i per tant implicaran un petit viatge que intentaré compaginar amb les meves vacances laborals. El primer es les Illes Balears, ja que el projecte contempla la visita de totes les illes, i el segon, i més complicat, i que espero poder realitzar durant el 2011, és la visita de la ciutat de l’Alguer, a la Illa de Sardenya, Itàlia.

Tots els projectes, han de tenir una bona planificació, es per això que ja he triat les 52 localitats que visitaré i que fotografiaré, durant el 2011, i perquè quedi constància apareixeré jo en la fotografia, així veureu que no m’he baixat la imatge de la xarxa.

Pel Principat de Catalunya, he agafat la distribució de la Generalitat de Catalunya de la 2ª república espanyola, que dividia el territori en 9 regions (al 1937 en plena guerra va recuperar el nom tradicional de Vegueries) i que contemplava 38 comarques. Així evito les províncies actuals que volen ser tornades en Vegueries, i que tanta discussió estan portant, no tan sol entre els partits polítics, sinó també en els nostres carrers. Les 9 regions són:
Regió I, capital a Barcelona. Les ciutats escollides d’aquesta regió són 3, Sant Feliu de Llobregat, Barcelona i Mataró,
Regió II, capital a Girona. Les 4 localitats escollides per fotografiar són Figueres, Bisbal d’Empordà, Olot i Girona.
Regió III, capital a Tarragona. Valls, Vilafranca del Penedès, El Vendrell, Vilanova i la Geltrú i Tarragona, són les 5 ciutats escollides.
Regió IV, capital a Reus. Les ciutats escollides són 4: Reus, Montblanc, Falset i Mora d’Ebre.
Regió V, capital a Tortosa. Tortosa, Amposta i Gandesa, 3 localitats més al projecte.
Regió VI, capital a Vic. Les 3 ciutats més representatives de les comarques son Puigcerdà, Vic i Ripoll.
Regió VII, capital a Manresa. Les localitats a fotografiar seran 4, Igualada, Manresa i Berga, i Solsona.
Regió VIII, capital a Lleida. Borges Blanques, Balaguer, Tàrrega, Cervera i Lleida, han estat les 5 localitats escollides.
Regió IX, capital a Tremp. La Seu d’Urgell, Tremp i Sort són les 3 darreres fotografies del Principat.
Fent recompte, resulta que hi ha un total de 34 fotografies corresponents al Principat de Catalunya, espero que ningú s’enfadi per l’elecció que he fet, però només podia escollir 34 llocs.

Regne de València, que en la actualitat esta integrada dins la Comunitat valenciana on es parla la variant dialectal, el Valencià, que té caràcter d’oficial, i que en el seu passat era de dimensions més reduïdes que l’actual comunitat. Per aquesta raó he optat per la distribució que tenia en segles passats aquest territori i no pas per l’actual. El Regne de València va estar dividit en dues governacions, la de València i la d’Oriola . La Governació de València estava dividida en tres territoris: la Governació dellà Xúquer o de Xàtiva , per a la zona compresa entre Xixona i el Xúquer, la Governació dellà Uixó o de Castelló, per al territori al nord de l’Uixó , i el governador de València tenia jurisdicció entre el Xúquer i l’Uixó, a més de la supervisió dels seus lloctinents a Xàtiva i Castelló. Per tant les fotografies escollides seran 4, Castelló, València, Xàtiva i Oriola.

El Carxe és una serra de fins a 1.371 metres d’altura que dóna nom a una zona dels municipis murcians de Iecla i Jumella a l’Altiplà i Favanella a l’Oriental , on es parla català /valencià de forma continuada des del segle XIX. La localitat més representativa d’aquesta zona i que per tant fotografiaré és el Raspai, municipi que pertany a l’actualitat a Ieclà. En l’actualitat s’estan impulsant, per part de l’Ajuntament de Iecla , cursos per a millorar la situació de la llengua catalana/valenciana al Raspai i en entitats de població adjacents del Carxe.

Andorra, el país dels Pirineus, és l’únic lloc on la llengua catalana no comparteix cooficialitat amb cap llengua més. En aquest cas faré també una única fotografia, a Andorra la Vella.

Catalunya nord, zona que actualment pertany a França sota el nom de Pirineus orientals i que esta dividida en 3 districtes, el de Prada de Conflent, Perpinyà i Ceret, 3 fotografies més. Des de 2007 el català torna a ser considerat oficial en la regió de la Catalunya Nord junt amb el francès.

Illes Balears, que es divideix en 4 consells insulars. Les ciutats de Palma (illa de Mallorca), Maó (illa de Menorca), Eivissa (a la illa de mateix nom) i Sant Francesc de Formentera (illa de Formentera), seran les localitats fotografiades en aquest projecte.

Franja de Ponent la he dividit en 4 zones, (Baixa) Ribagorça, La Llitera, Baix Cinca i el Matarranya, amb les seves 4 ciutats més representatives de part catalana (no les capitals de les comarques), que són Benabarri, Tamarit de Llitera, Fraga i Vall de roures respectivament.

L’Alguer, ciutat situada a Itàlia, concretament a l’Illa de Sardenya, on s’hi ha preservat una varietat del català, l’alguerès, d’ençà de la conquesta catalana de 1354 . L’Alguer, una fotografia més.

Sumant totes les zones: Principat 34, Regne de València 4, Carxe 1, Andorra 1, Catalunya Nord 3, Illes balears 4, Franja de Ponent 4, i l’Alguer 1, dona com a resultat 52 fotografies per 52 setmanes que té l’any.

Demà dia 3 de gener comença la setmana 1 del 2011, i per tant començara el projecte, que com no podria ser d’una altre forma, començarà a Tarragona, es l’únic lloc que tinc planificat, ja que encara no sé com continuaré i on acabaré, així que em queda una setmana per pensar el següent pas d’aquesta particular volta fotogràfica.

Podreu seguir aquest projecte directament a aquesta web a la següent pàgina. Ara només espero que pugui finalitzar el projecte amb la mateixa il·lusió que el començo.

Blog

Per què El Maky és en castellà?

Dejar un comentario

Durant aquests dies em trobo fent recopilació del que han estat aquests 10 anys que porto administrant aquesta web, i m’han vingut al cap molts records i també qüestions, que aprofitant aquest aniversari voldria aclarir. Com és que aquesta web compagina tant l’idioma castellà com el català?. Al ser un projecte personal d’una persona bilingüe, era lògic que la web també ho sigués. Si veieu les versions anteriors, i sobretot en els primers anys d’existència El Maky, únicament era en castellà, i això com tot té una explicació.

Al realitzar la web a l’any 2000, molt dels continguts que van servir de punt d’inici al projecte eren recopilacions d’informació que disposava en el meu ordinador i que m’interessaven. Per exemple, la categoria Humor, era una recopilació d’acudits, i aquestos els tenia bàsicament en castellà, la categoria Enginyeria Química es nutria pràcticament dels meus apunts universitaris, i per aquella època, ara desconec el que passa a la universitat, la majoria de professors no donaven la classes en català, per tant la informació que vaig pujar estava feta en castellà, i així podria anar esmentant una per una les categories que van veure la llum per aquella època.

Ara és molt freqüent troba webs realitzades amb la llengua catalana, però per aquella època no era tan habitual, i El Maky no era una excepció. Per sort les coses estan canviant, i es per això quan vaig crear la categoria de Bloc cap a l’any 2007, on anava recopilant comentaris de noticies del dia a dia, vaig triar el català com dominant en els primers articles. Em volia treure una miqueta l’espina de tants anys sense expressar-me en català, tot i que per mantindre l’audiència heretada dels anys anteriors, al principi dels articles sempre incloc l’enllaç a Google Translate per la gent que no domini aquesta llengua.

Durant aquests 3 anys he anat compaginant els dos idiomes com he pogut. L’elecció de l’idioma del post que realitzo depèn de la font d’informació, tot i que intento mantindre com llengua més dominant, el castellà, suposo que per motius d’inèrcia de tots aquests anys, o simplement es que vaig estudiar l’EGB fa uns quants anys, on l’ensenyança en castellà era la principal, i per tant vaig adquirir un domini gramatical més ampli en aquesta llengua, sempre tenint en compte que sóc de ciències, i per tant el meu vocabulari no és el millor de mi.

En els darrers mesos potser us heu adonat compte que el català està desapareixent una mica de la web, les entrades en aquest idioma cada cop són més baixes, i això com tot, també té una explicació, i és molt simple. Els dos últims projectes que he iniciat en els darrers mesos fora de El Maky són íntegrament en català, per tan podria dir que ja em trec l’espina de practicar aquesta llengua, i ja no és tan necessari mesclar llengües dins d’aquest bloc, ja que sóc conscient que a vegades aquest fet pot despistar l’audiència.

Blog

La depressió en el treball

5 comentarios

Avui per primer cop he estat donant voltes per latafanera.cat, que perquè la gent m’entengui d’una forma ràpida, es la versió catalana de Menéame. Si ja us ho podeu creure, sembla mentida que hagi tardat tant en descobrir aquesta web, i que fins avui no hagi perdut 5 minuts en recórrer les seves pàgines.

Després d’estar uns quants minuts, la meva visió, o millor dit el meu dit ha anat a parar a una notícia del diari Avui, «La depressió suposa un cost de 736 milions a l’any per l’atenció sanitària i la pèrdua d’hores de treball». No em posaré a parlar de la depressió en si, crec que no sóc ningú per parlar de malalties, i menys quan no l’ha he patit mai la depressió, però si que voldria parlar del tema de la pèrdua d’hores.

En el meus darrers anys laborals m’ha tocat ser una mica responsable no tant de gestions tècniques de les empreses on he treballat, sinó també d’aspectes administratius, i això m’ha fet veure casos i casos. El ser humà com això de treballar ho porta bastant malament, perquè negar-ho, se les pensa totes per tal de trobar alguna forma d’evitar de matinar, i anar al seu lloc de treball.

Un dels casos més sorprenents que m’he trobat, va ser la d’una persona a la qual li vam rescindir el contracte per arribar el final d’obra, i va aparèixer al cap de dos dies amb una suposada baixa mèdica perquè la dona l’havia deixat i no podia treballar. Sigues més intel·ligent, fes que el metge et faci la baixa uns dies abans, que potser hagués colat. O que dir d’aquelles baixes per depressió, on cada setmana apareixia el treballador amb el paper de baixa, i unes xancletes direcció a la platja tot dient, el metge em recomana que faci vida normal, mentre el meu cap anava treien fum i fum per les orelles.

Tothom coneix casos de gent que s’ha tirat anys i anys de baixa per depressió, sense saber quan acabarà la malaltia, i en molts casos fent vida totalment normal a la resta de família i amics. No diré que totes les baixes son mentides, ni molt menys, però amb la llei actual, i una mica de picaresca la gent troba la forma de no vindre a la feina.

Ara es quan si hi ha un sindicalista a la sala es posarà les mans al cap, però sinó ho dic, rebento. Estic a favor de que la gent pugui agafar la baixa per depressió, només faltaria, però també estic a favor de que l’empresari (i sobretot el petit) pugui decidir si vol o no vol continuar amb aquell treballador. No tan sols ha de continuar pagant la nòmina, sinó en molts casos, ha de contractar nou personal per cobrir aquella vacant, i tot a canvi d’una mínima ajuda de la Seguretat Social, ja que la llei no et permet rescindir el contracte encara que la baixa duri i duri en el temps, sense fortes indemnitzacions. Com sempre l’estat ajuda ben poc en aquests aspectes, això si, a l’hora de que ens retinguin diners en les nostres nòmines, aquí no s’encanten pas.

Potser veieu que es un pensament una mica conservador, o que esta a favor de l’empresari, no ho crec pas, simplement el fet de veure coses des dels dos punts de vista, tant a prop de l’empresari, i com a treballador de peu en algunes empreses, crec que uns sense els altres no poden existir, i per tant la meva opinió es que s’ha d’intentar que les dues parts estiguin sempre d’acord, ja que sense la comunió de les dues forces, les empreses no sortirien endavant, ni les grans ni molt menys les petites.

Blog

No hi ha camí

Dejar un comentario

“Aquí com cada nit
a la mà una cervesa
al bar la tele encesa
cap el curro al matí”

Aquesta estrofa es l’inici de la cançó ‘No hi ha camí’ dels Sopa de Cabra, i si es cert, en aquests moments tinc una cervesa al costat del teclat, i la tele de fons.

A vegades penso si es veritat que no hi ha camí, tot i que són molt poques vegades, qui em coneix sap que intento no pensar massa en el demà, intento no fer masses plans a llarg termini, i deixa que es vagi creant cada moment el meu camí personal, però…

Divendres passat vaig assistir al concert dels Sopa de Cabra a Barcelona , i es per això que potser es una de les raons per les quals he començat l’article amb una de les seves cançons, o simplement el que vaig escoltar en aquell concert m’ha fet escriure una entrada, la qüestió es que estic davant el processador de textos sense saber molt el que puc acabar escrivint. (Aquí la meva petita experiència del concert explicada en una entrada).

Els Sopa de Cabra, van ser en una època la punta de l’iceberg d’allò anomenat rock català, i es per això que molts els van posar com abanderats del catalanisme i fins i tot de l’independentisme, quan ells sempre s’havien desmarcats, només feien música, i propagaven un món lliure de fronteres on tots els homes i dones podien viure en pau i harmonia, utopia? possiblement, però no per això no deixa de ser un pensament molt bonic. En els seus principis, sobretot, mesclaven cançons en català, castellà i anglès dins el seus discos, era lògic, no tots els seus membres eren catalanoparlants. Encara recordo com els van criticar per treure un disc totalment en castellà, els hi van dir de tot, tot i que des d’un inici deien que ho farien tard o d’hora.

«Fa vint anys érem en aquest mateix escenari amb els Pets, Sau i Sangtraït. Nosaltres aleshores no ho teníem tan clar, això que dieu, i crèiem que havíem de lluitar per un món lliure. Però ara que el món és més global que mai, sempre s’és a temps de rectificar, sabem que només hi ha un camí per a ser nosaltres».

Aquestes paraules les va dir en Gerard Quintana, el cantant del grup, el passat concert del divendres, i la veritat es que em van ser d’una contundència aclaparadora. Ells que sempre s’havien desmarcat de temes polítics. En Gerard el divendres va dir una veritat com un temple, en un món cada cop més global, no es pot deixar de banda el local amb les seves idees, pensaments i singularitats.

Qui em coneix sap perfectament que no m’agrada la política, i intento no parla d’ella, però això no treu que hagi votat sempre des de que tinc 18 anys. Ningú sap el que voto, crec que és una cosa que a ningú l’importa, però si que he dit sempre, i alguns amics són testimonis, que em preocupa el meu voltant, i es per això que mai he votat ni als populars ni els socialistes, sóc dels que penso que els problemes del meu voltant, qui tindrà més cura per defensar-los són els partits d’aquí, i no pas un partit on es prenen les decisions a centenars de kilòmetres del meu poble. També es cert que a vegades només cal anar 100km al nord per veure que alguns tampoc pensen en les necessitats del meu voltant, però això ja seria filar massa prim. A vegades penso que si existís el Partit Tarragoní en Contra de Reus, els votaria sense saber fins i tot el seu candidat, bé això de Reus es broma (o no) ja que l’entrada m’està sortint massa seria.

Sempre m’he identificat amb els Sopa, no únicament perquè m’encanten les seves cançons, sinó en la seva filosofia que havien mantingut, l’important eren les cançons i no pas amb l’idioma en que es feien. Jo tinc varis blocs, el Maky, pràcticament en castellà, ja vaig explicar un cop perquè ho feia en aquest idioma, FBcat, un projecte català i el meu Tumblr, Capturing moments, que principalment és en anglès. No ho he explicat mai, però avui us explicaré el per què ho faig en aquesta llengua. Bàsicament ho faig perquè vull practicar aquest idioma, i tumblr al ser un lloc principalment fotogràfic i on els textos llargs no són tan importants, el fan ideal perquè la destrossa de la llengua de Shakespeare que faré, serà menys important. La segona raó, és que la gent que segueixo i em segueix al tumblr, molts són de qualsevol lloc del planeta, i posant imatges amb petits textos en anglès, puc fer que la gent conegui millor el lloc on visc mitjançant les meves fotos, publicitat? és possible. Ara m’estic donant compte que és la primera entrada que escric en català en aquest bloc meu personal, serà una tendència, no sé, potser si, o potser no, simplement m’ha sortit així avui, potser és la cervesa, potser és perquè és l’onze de setembre, o simplement perquè el meu cap pensa en català. Sempre quedarà el traductor de Google si alguna persona no entén les meves paraules, una de les grandeses d’aquesta globalitat que han donat les noves tecnologies.

Vivim en uns temps difícils, tema Estatut, ensenyança en les escoles, on localment es decideixen coses, que poden agradar o no a tothom, però que són tirades endavant amb el suport de la majoria de vots, bé mitjançant eleccions o referèndums, perquè després un tribunal extern o simplement per la rabieta de tres famílies, es tirin enrere. Sempre he pensat que la idea d’un país plurinacional era molt maca, jo accepto la teva singularitat i tu acceptes la meva, però al igual que pensaven els Sopa fa vint anys amb un món lliure, aquesta idea és una utopia.


Parafrasejant a en Josep Guardiola després del darrer partit amb el Madrid, «si seguim per aquest camí prendrem mal». No té perquè sé un mal físic, a vegades una bufetada als sentiments nacionals pot fer més mal.

Crec més que mai, o ens accepten tal com som, o com diu la cançó dels Sopa de Cabra, no hi ha camí.

PD: Avui tinc 20 seguidors d’aquest bloc segons feedburner, quants em quedaran demà?

Blog

Bon dia a la Vila del Pingüí

Dejar un comentario

Una vegada em van preguntar perquè cada dia poso al meu twitter al comença la meva jornada, Bon dia a la Vila del Pingüí. Segurament per la gent de la nostra generació o més joves, es una pregunta sense massa sentit, perquè el més lògic es que sàpiguen d’on ve aquesta expressió. Però pels que no ho sàpiguen, aquí ve l’explicació.

Moltes noies i nois de la meva generació (nascuts a mitjans del 70), i d’anys posteriors, si ens pregunten algunes series de la nostra infantesa, molts diríem dues en especial, la primera és Bola de Drac, que ja vaig parlar no fa massa degut a la seva adaptació cinematogràfica, i l’altra és el Dr. Slump, de la inconfusible Arale, ambdues del gran creador d’animació Akira Toriyama.

La serie del Dr. Slump esta ambientada en un poble petit del Japó, on passen coses cadascuna més estrambòtica, però que et feien un fart de riure en cada episodi. Aquesta localitat té per nom la Vila del Pingüí. Una de les frikades que tenia aquesta serie, era un Sol parlant, i cada cop al matí quan sortia deia entre badalls, Bon dia a la Vila del Pingüí. D’aquí ve l’expressió que repeteixo cada dia al meu compte de twitter abans de començar la meva jornada laboral. Com es pot deduir d’aquesta entrada, hi han coses de la meva etapa escolar que m’han impactat, i que continuo repetint encara que els anys passin per a mi.

Blog

Coses que no m’agraden de Sant Jordi

1 comentario

A diferencia de la majoria de bloggers, no vaig sucumbir a fer un post sobre el reportatge “Fent amics”, que va emetre el programa 30 minuts el passat diumenge, i que va inundar la blogosfera el passat dilluns. Però en canvi, avui no he pogut d’estar-me d’escriure sobre Sant Jordi, com la majoria de catalans que tenen un bloc.

El que opino sobre el dia del Llibre i la Rosa ho vaig escriure fa un parell d’anys, així que més o menys continuo pensant igual, per tant no em recrearé tornant a escriure el mateix.

Avui només diré un parell de coses que no m’agraden d’aquesta festa. La primera d’elles es respecte al síndrome de donar que pateix infinitat de gent en quest país. NO m’agrada gens la gent que dona roses a tothom, que si a la secretaria de torn, que si a la pastissera del barri, i perquè no coincideixen amb la veïna del 5è de la casa dels sogres, que sinó també li donarien una rosa. Senyores i senyors, la tradició es molt clara, i parla de l’intercanvií de regals entre dos persones que s’estimen, i no pas de fer un concurs de qui regala més flors i/o llibres al finalitzar el dia. Digueu-me antiquat o el que vulgueu, però ho seguim les tradicions, o com a poble estem morts. Jo quan regalo una rosa, es perquè hi ha un sentiment, sinó, ho sento però no regalo res. Em caurà molt bé la meva secretaria, però no es la meva funció regalar-li res, sinó de la seva parella. A vegades soc radical en les meves conviccions.

I la segona cosa que no m’agrada d’aquest dia festiu, es la nombrosa quantitat de paradetes que es poden trobar a les rambles de les ciutats, de fort caràcter polític. Que si partits polítics que donen propaganda emmascarada en forma de llibres, que si grups anarquistes que ens volen fer veure que hi ha un món millor, etc. Ho sento, però es que no puc amb això, ja tenim sobresaturació en els telediaris, com per tindre que aguantar-la el dia del patró de Catalunya.

No voldria que us marxéssiu d’aquest bloc amb l’impressió de que no m’agrada aquesta diada, ni molt menys, considero que es un dels dies més macos del calendari, i espero poder gaudir-la molts anys, tant si continua sent un dia feiner, com un dia festiu.