Avui per primer cop he estat donant voltes per latafanera.cat, que perquè la gent m’entengui d’una forma ràpida, es la versió catalana de Menéame. Si ja us ho podeu creure, sembla mentida que hagi tardat tant en descobrir aquesta web, i que fins avui no hagi perdut 5 minuts en recórrer les seves pàgines.

Després d’estar uns quants minuts, la meva visió, o millor dit el meu dit ha anat a parar a una notícia del diari Avui, «La depressió suposa un cost de 736 milions a l’any per l’atenció sanitària i la pèrdua d’hores de treball». No em posaré a parlar de la depressió en si, crec que no sóc ningú per parlar de malalties, i menys quan no l’ha he patit mai la depressió, però si que voldria parlar del tema de la pèrdua d’hores.

En el meus darrers anys laborals m’ha tocat ser una mica responsable no tant de gestions tècniques de les empreses on he treballat, sinó també d’aspectes administratius, i això m’ha fet veure casos i casos. El ser humà com això de treballar ho porta bastant malament, perquè negar-ho, se les pensa totes per tal de trobar alguna forma d’evitar de matinar, i anar al seu lloc de treball.

Un dels casos més sorprenents que m’he trobat, va ser la d’una persona a la qual li vam rescindir el contracte per arribar el final d’obra, i va aparèixer al cap de dos dies amb una suposada baixa mèdica perquè la dona l’havia deixat i no podia treballar. Sigues més intel·ligent, fes que el metge et faci la baixa uns dies abans, que potser hagués colat. O que dir d’aquelles baixes per depressió, on cada setmana apareixia el treballador amb el paper de baixa, i unes xancletes direcció a la platja tot dient, el metge em recomana que faci vida normal, mentre el meu cap anava treien fum i fum per les orelles.

Tothom coneix casos de gent que s’ha tirat anys i anys de baixa per depressió, sense saber quan acabarà la malaltia, i en molts casos fent vida totalment normal a la resta de família i amics. No diré que totes les baixes son mentides, ni molt menys, però amb la llei actual, i una mica de picaresca la gent troba la forma de no vindre a la feina.

Ara es quan si hi ha un sindicalista a la sala es posarà les mans al cap, però sinó ho dic, rebento. Estic a favor de que la gent pugui agafar la baixa per depressió, només faltaria, però també estic a favor de que l’empresari (i sobretot el petit) pugui decidir si vol o no vol continuar amb aquell treballador. No tan sols ha de continuar pagant la nòmina, sinó en molts casos, ha de contractar nou personal per cobrir aquella vacant, i tot a canvi d’una mínima ajuda de la Seguretat Social, ja que la llei no et permet rescindir el contracte encara que la baixa duri i duri en el temps, sense fortes indemnitzacions. Com sempre l’estat ajuda ben poc en aquests aspectes, això si, a l’hora de que ens retinguin diners en les nostres nòmines, aquí no s’encanten pas.

Potser veieu que es un pensament una mica conservador, o que esta a favor de l’empresari, no ho crec pas, simplement el fet de veure coses des dels dos punts de vista, tant a prop de l’empresari, i com a treballador de peu en algunes empreses, crec que uns sense els altres no poden existir, i per tant la meva opinió es que s’ha d’intentar que les dues parts estiguin sempre d’acord, ja que sense la comunió de les dues forces, les empreses no sortirien endavant, ni les grans ni molt menys les petites.