Passat l’agost es hora de tornar a bloggejar, i que millor que fer-ho amb l’experiència viscuda ahir a la nit. Segurament amb el títol d’aquest post ja ho he dit tot, i es que ahir vaig poder assistir al concert de Sopa de Cabra al Palau Sant Jordi, 10 anys després de que la formació decidís baixar dels escenaris.

Molt s’ha parlat d’aquesta minigira que els portarà per Barcelona, Palma, Tarragona i Girona, fins i tot jo vaig dedicar-hi una entrada quan va saltar la noticia, així que no em posaré a fer una crítica del concert, simplement volia plasmar en paraules, algunes de les sensacions que vaig tenir, i que van fer segurament que el concert d’ahir fos el millor concert que he assistit en la meva vida. Potser no va ser perfecte des del punt de vista del so, però l’emoció, l’ambient i tot el que va passar-hi, el va fer únic, almenys per a mi.

El repertori va ser molt ampli, i van tocar cançons de tota la seva carrera i he de dir que totes les cançons me les coneixia de memòria, tot i fer anys que moltes no les havia tornat a escoltar. Una de les coses que em van sorprendre i agradar més, és que comencessin amb el ‘Boig de la ciutat’, però no la versió ensucrada que feien els darrers moments, sinó en la versió rockera que apareix en el primer disc del grup gironí, i que personalment la trobava a faltar. D’aquest primer disc també van tocar ‘No hi ha camí’una balada reggae que a mi sempre m’ha encantat. Una altra sorpresa per a mi, va ser que toquessin ‘la Balada de Dicky Deeming’, cançó que pertanyia al disc La Roda, el disc amb els que vaig descobrir els Sopa per allà a finals dels 80 i que encara conservo en vinil per casa. D’aquest disc, junt amb el Ben Endins,van tocar una gran part de cançons, i es que la majoria d’elles han estat la banda sonora d’una generació com la meva.

Però no tot va ser música, van haver moltes referencies a la seva anterior etapa, també el mític concert de fa 20 anys que va reunir en el mateix escenari als quatre grups de l’anomenat en aquell moment el boom del rock català, i fins i tot van tocar Guerra actualitzant els discurs mític que apareix al disc Ben endins del Gerard Quintana, el qual va reconèixer que li havia portat més d’un problema en la seva època. Però sens dubte el que em va sorprendre més, va ser el toc polític que va agafar el concert. Els Sopa de cabra que sempre s’havien desmarcat d’aquests temes, que sempre havien dit que ells només feien música, i que no volien saber d’altres coses, ahir al menys el Gerard, qui l’ha vist i qui el veu ara, va deixar molt clara la seva postura actual. Una de les frases que va dir, i segurament les haureu sentit en algunes noticies, va ser la següent expressió: ‘Fa vint anys érem en aquest mateix escenari amb els Pets, Sau i Sangtraït. Nosaltres aleshores no ho teníem tan clar, això que dieu, i crèiem que havíem de lluitar per un món lliure. Però ara que el món és més global que mai, sempre s’és a temps de rectificar, sabem que només hi ha un camí per a ser nosaltres’. Fins i tot en la presentació de ‘Sota una estrella’ va recordar que quan la van fer, molts van relacionar la cançó amb l’estelada i el grup sempre ho havia negat, doncs ahir va dir: ‘Alguns relacionen aquesta cançó amb l’estelada, el públic, sempre és més intel·ligent que nosaltres’.

Però sens dubte un dels moments més emotius, va ser el record al membre desaparegut, el Ninyin, on van cantar ‘Seguirem somiant’, cançó que li van dedicar molt especialment.

PD: No vau veure al Cuco molt eufòric?, com si necessites el concert més que ningú dels altres, fins i tot el Gerard li va dedicar una cançó i tot, suposo que són coses personals que el rock fa treure fora.

PD2: Ara tocarà comprar el DVD del concert, no?