He acabat de llegir el llibre de periodista Joan Valls, ‘Històries sense futbol’, en el qual l’autor del llibre ens mostra la cara més humana dels grans jugadors d’aquest esport.
En format entrevista, Joan Valls xerra, conversa, entrevista a 15 noms molt populars dins el panorama futbolístic, i intenta (i crec que ho aconsegueix) que els protagonistes dels llibres deixin per uns minuts la pilota i parlin de com veuen el mòn.
Una lectura entretinguda si voleu conèixer una mica més la vida personal dels 15 esportistes d’elit.
Aquestes són alguns dels fragments del llibre:
Leo Messi «Intento viure sempre el present sense pensar on sóc. Crec que la humilitat no es pot adquirir, sinó que està a l’interior de cadascú i també estic convençut que es tracta d’un valor que no es perd fàcilment.»
Bojan Krkic «Sóc de poble i em sento molt orgullós de ser-ho! A mi m’ha costat molt habituar-me a Barcelona i Roma. Són dues ciutats grans i no m’hi trobo… He marxat a Roma per tornar a ser feliç jugant a futbol.»
Andrés Iniesta «Quan el Barça va trucar a casa meva a Fuentealbilla, jo mateix vaig agafar el telèfon.»
Asier del Horno «No té res a veure el Mourinho del Chelsea amb el d’ara. El que veig ara no m’agrada.»
Xavi Hernández «Estaria bé que nosaltres poguéssim decidir i que no haguéssim de consultar-ho tot a Madrid.»
Daniel Osvaldo «Tinc passió per la música! M’agrada tant com el futbol (…) Alguna vegada escric cançons, però el que passa és que sóc molt cursi i no serveixo per al rock. Si tingués un grup, jo escriuria les cançons romàntiques i un altre s’encarregaria de les rockeres.
Roberto Soldado «Guanyava diners, era jove, vivia sol i no em controlava ningú. Aquell any em va passar factura.»
He de decir que hoy como bloguero me siento un poco triste o defraudado, y es que hoy se ha podido leer la noticia que un juez ha imputado al bloguero que promovió el boicot contra el programa de Telecinco «La noria».
El otro día fui a ver la película “Ted”, si aquella en la que un oso de peluche de medio metro cobra vida y se pone a hablar, marranamente porque no decirlo, compartiendo vida con un maduro que parece no estar muy dispuesto a crecer. Supongo que habréis visto el tráiler o los anuncios de televisión así que no me enrollaré mucho en el argumento.
El otro día vi la película “Spanish movie” que como os imagináis por el nombre intenta traer a España el humor americano de las películas absurdas, la gran mayoría de ellas acabadas en …movie. Vamos un agárralo puedas a lo cañí.