Todas las entradas de Maky

Tercera hora de castellà

Tothom recorda que l’any passat l’estat espanyol va treure una normativa obligant a fer una tercera hora en castellà a les escoles catalanes. Doncs després de molts debats i moltes voltes a aquest assumpte, per fi ha sortit el decret de la Generalitat de Catalunya que regula aquest tema.

El decret bàsicament diu que el Govern català dona la potestat a implantar a aquesta tercera hora a les pròpies escoles que hauran d’avaluar segons el lloc i el moment que es viuen, si aquesta hora es destinarà al Castellà o a qualsevol altre llengua.Em sembla una decisió força encertada ja que els polítics donen el poder de decisió als professionals de l’educació, ja que aquestos son els que més sabran valorà si realment es necessari o no en cada col·legi.

Jo crec que aquest decret obra una nova porta a que es pugui seguir aquesta formula en altres aspectes, ja que a vegades la regulació vol ser tant general i tan bona per tots, que sovint es fiquen en llocs complicats sense necessitat, perquè senyors no es el mateix viure a una gran capital que en un poble aïllat dels Pirineus, i per tant els polítics han de saber valorar els fets diferencials de cada lloc.

Espero ara només que els professors i directors dels centres educatius sàpiguen escollir si faran una tercera hora en castellà o en un altre llengua en funció única i exclusivament en criteris pedagògics, i no en possibles pressions externes.

Santi Acosta nos abandona

El gran presentador y comunicador del espacio televisivo ‘Dolce Vita’, dejará la cadena Telecinco a finales de este mes, después de que el programa no renovará en la próxima temporada.

Y qué gran pérdida para el telespectador el no podrer disfrutar de su encanto ante la televisión, aquellos donde parece más perdido que unos zapatos de tacón en una jungla, o aquellos otros donde los invitados, e incluso los propios contertulios sonrien cuando ven tambalear la autoridad del Santi.

Sarcasmos aparte, la verdad es que su pobre imagen como presentador nos hacía pasar unos momentos divertidos, sobre todo cuando en programas de zapping posteriores nos mostraban su fragilidad como conductor televisivo.

Por tanto, desde este humilde blog, reivindico que no sea el fin del Santi Acosta, y que podamos volver a verlo dentro de poco en algún otro programa ‘cutre’ como Dolce Vita, y si es de moderador aún mejor, ya que la diversión estaría más que garantizada, cuando digo diversión no me refiero en que presente un programa divertido, sino que su propia imagen nos divierte a los que vemos la televisión como una simple forma de pasar el rato

Derrota vergonyosa

Avui al despertar, com cada dia escolto la radio per començar la jornada amb les noticies rellevants, i resulta que m’assabento de que ahir el Barça va fer el ridícul davant el Getafe. Jo que no havia prestat massa interès pel partit donant per cantat que el Barça passaria a la final de la copa, me n’adono que aquest equip es capaç del millor (l’any passat) i de lo pitjor (aquesta temporada).

La veritat es que el 4 a 0 d’ahir dona més raons als que creuen que s’ha de fer una gran neteja a final de temporada, jo era bastant escèptic a prendre mesures dràstiques, però es que la veritat després d’haver llençat la Supercopa d’Europa, 3 a 0 davant el Sevilla; Mundialet de Clubs, ridícul a la final amb el Gremio, qui es el Gremio? em continuo repetint per guanyar aquell partit; eliminació de la Copa d’Europa a vuitens, davant un estudiós del futbol com es Rafa Benitez, i espectacle lamentable a la Copa del Rei, davant un Getafe que semblava la Brasil de Pelé o més aviat dir, contra un Barça que semblava l’equip del meu barri, amb tots els respectes al barri; ja no trobo raons per continuar creient en aquesta plantilla.

Ja no tinc més raons per mantenir un discurs positiu, ni justificacions que puguin mantenir un vestidor tant caòtic com el del Barça, on els jugadors es permeten el luxe d’anar de festa en festa, on entrenar sigui una cosa secundaria davant els anuncis, on qualsevol pugui criticar a un company o fins i tot al mateix cap del vestidor, el Sr. Ridjkard. I per damunt de tot això, em trobo un responsable tècnic, el Sr. Beguiristain, que ves a saber on estar o el que el passa pel seu cap.

Per favor ja que ningú sembla que agafi responsabilitats en aquest assumpte, demano que al menys la directiva faci alguna cosa, entre les quals reclamo: canvi en el secretariat tècnic, renovació a fons de la plantilla, entre les quals incloc el canvi de més d’una vaca sagrada i sobretot noves figures que puguin il·lusionar a l’aficionat culé.

Ja esta bé de fotre’ns el pèl, volem solucions ja, i no només discursos inútils.

Política i viatges

Avui tocaria segurament parlar sobre les eleccions a França ja que ha estat un dels temes mes televisats d’aquest darrer cap de setmana, però es que la veritat fa molta peresa fer un comentari de política i més si es sobre un país que realment no estic a la última, i l’únic que m’interessa de França en aquests moments es Paris, la qual espero visitar aviat.

Si he d’escollir entre política i viatges, no hi ha color, em quedo amb el segon tema. M’interessa les animalades que fa el Bush?, doncs la veritat no massa, en canvi si que estic interessat en viatjar al país de l’oncle Sam, la màfia italiana esta de moda? ni idea, però si espero visitar Roma, Florència, …, algun dia. Putin es un dictador demòcrata?, potser, però això no m’hauria d’impedir visitar Moscou, no es de les meves predileccions immediates però en un futur no estaria malament.

I no m’agradaria acabar sense mencionar la gran Cuba, encara que Castro cau malament a mig món, perquè no passejar per La Habana i veure realment una altre forma de vida.

Així que senyors deixeu-vos de política i viatgeu, ah i sobretot no us agafeu els viatges com si fos l’últim, sinó es veu alguna cosa, ja es tornarà.

El dia de la Rosa i el Llibre

rosa i llibre 

Avui es dia de Sant Jordi, patró de Catalunya, i que curiosament no es festa laboral però si que es festa de la cultura, on els carrers s’omplen de paradetes dels dos gran protagonistes del dia: la Rosa i el Llibre.

Moltes vegades quan arriba el 23 d’abril, recordo els meus anys de primària on realment la tradició es vivia com una gran festa de l’any. Aquell dia s’aturaven les classes per activitats culturals, i la més esperada era quan es feien dibuixos i auques de la faula de Sant Jordi, aquella on un cavaller alliberava a una jove princesa en perill de un ferotge drac, que després de ser vençut, la seva sang tacava una Rosa blanca i apareixia el símbol d’aquests dies: la Rosa vermella. No cal dir que aquesta història es molt clàssica en la mitologia medieval però no per això deixar de tenir el seu encant, i sobretot quan un es un xiquet.

Avui en dia, aquest dia m’agrada gaudir-ho passejant per la meva ciutat veient les paradetes de llibres i com no buscant i mirant fins que al final no se si pel cansament o perquè al final he vist un llibre que m’atreu, acabo fent la compra pertinent, i com no, avui no serà l’excepció.

Esperant que tots els nois regalin una rosa a les seves enamorades i aquestos es vegin recompensats per un llibre, us desitjo un feliç Sant Jordi a tots.

Pues a mi me cuesta 1 euro

El pasado martes hicieron en TVE un programa donde sometieron al Sr. José Luis Rodríguez Zapatero a las preguntas de 100 ciudadanos, donde estos mostraban sus inquietudes y preocupaciones.

A una pregunta de un ciudadano fue el detonante de muchas discusiones, bromas o comentarios sarcásticos de la mayoría de este país desde entonces, ¿Señor Presidente sabe cuánto vale un café?. En buen día el Sr. Zapatero dijo que el café vale 80 céntimos, se le está criminalizando por este hecho, pasando por alto el resto de las más de dos horas de programa, donde los ciudadanos hicieron preguntas al Presidente del Gobierno, algunas acertadas y otras no, donde también hay que decir al Presidente, que en la mayoría de ellas salió por piernas, respondiendo lo que le venía en mente.

La ironía de todo esto es que quizás el Sr. Zapatero no dijo ninguna animalada, ya que si nosotros decimos el precio que nos cuesta un café en la máquina de la empresa, en la cafetería de la universidad o en el bar del Parlamento Español, que es donde quizás se lo toma el Sr . Zapatero, seguramente muchos diríamos esta cantidad o menos, pero claro, si damos como valor bueno lo que cuesta en la Gran Vía de Madrid o en el Paseo de Gracia de Barcelona no tendríamos casi ni para el azúcar. Si no recuerdo mal el último café que me tomé en la Plaza Cataluña de Barcelona costó casi 2 euros, locura de precio si tenemos en cuenta de que esta hecho un café. Quizá algún día hable del abuso de los precios en algunos lugares, pero eso no toca hoy, como diría Jordi Pujol.

De toda esta polémica sólo saco una cosa clara, es que el Sr. Rajoy pasará por el mismo programa en dos semanas, y como quien avisa no es traidor, no sólo sabrá el precio del café en la calle, sino el precio del menú de un trabajador en un Polígono industrial, el viaje en tren de cercanías y cualquier tontería, que como dirían los analistas, acerquen a los políticos a la realidad.